Ja han passat set mesos des del dia del trasplantament. En la meva ment, ho puc reviure de petit en petit. Em venen trossos d'aquella experiència tan dura, d'aquella habitació, de sensacions, de persones... Sembla estrany el dur que se'm va fer i ara tinc la impressió que ha passat molt temps de tot allò i de la Carla de llavors a la d'ara. Estic feliç, tranquil·la, esperançada, activa, somiadora,... I m'encanta. He hagut de lluitar tant i durant tant temps que ja no recordava el què era estar bé. Potser sí que encara no estic del tot recuperada, però ja s'apropa, estic a punt de tocar-ho amb els dits. I això em meravella... I sentir als metges dient-me "pots fer vida més o menys normal, ara tot ha de tornar de poc en poc a la normalitat". Què bé! No sabeu el feliç que em fa, això! I és que ara, com deia Miquel Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible.
Bon cap de setmana,
C.
No hay comentarios:
Publicar un comentario