Després de més de sis mesos a Barcelona, ja ens han deixat tornar a casa i, aquest cop, per quedar-nos-hi.
Ja feia un temps que ens deixaven baixar els caps de setmana, però arribava el dilluns i ens tocava tornar a aquell piset llogat prop de l'Hospital.
Recordo com m'agradava entrar a casa. Tot m'era familiar, l'olor era especial i em sentia feliç només pujant les escales. El primer cop que ens van deixar pujar, em vaig emocionar i tot. Casa, els meus espais, els meus records, les meves coses...
Sembla estrany, però casa nostra és un raconet que ens omple, que ens fa ser qui som i, estic segura, ens ajuda a recuperar-nos més ràpid de qualsevol adversitat. Ens sentim còmodes i tot sembla especial i bonic. Potser per això, sempre a la tornada d'un viatge o d'una estada a fora sigui quina sigui la circumstància, sempre s'enyora la pròpia llar, el nostre niuet de pau. Sigui com sigui, ens l'estimem incondicionalment i per moltes millores i canvis que pogués necessitar, sabem que, passi el que passi, no la canviaríem per res del món.
Bona setmana!
C.
P.D. Això em fa evocar una bonica cançó "93 million miles" de Jason Mraz
" wherever you go you can always come home ;)"
No hay comentarios:
Publicar un comentario